Carl Rogers

Història

Carl Rogers

Carl Rogers va néixer a E.U.A, Chicago al 1902, al 1914 va anar al camp amb la seva família per dedicar-se a l'agricultura i la cria d'animals. Al 1919 es matricula a la facultat d'agricultura la qual abandona per anar a estudiar teologia.

També important va ser el viatge que va fer al 1922 a Xina per assistir a la Conferència mundial d'estudiants cristians. Aquesta li va permetre comparar la cultura oriental amb l'occidental i replantejar-se d'una altre manera la seva vida. Així doncs al tornar als Estats Units va abandonar els seus estudies teològics per començar-ne uns altres de caràcter psicopedagògic.

Al 1939 publica el seu llibre: The Clinical Treatment of the Problem Child molt influenciat i estimulat per les teories d'Otto Rank i de les corrents existencialistes. Amb aquest llibre es guanya la càtedra de psicologia clínica a Ohio.
Al 1942 forma les bases de la seva psicoteràpia centrada en el client una de les peces més importants de la psicologia humanista.


Més endavant, al 1944 torna a Chicago i munta el seu counseling center en el qual a part de psicoteràpia i fa investigació. A més escriu altres llibres com: Client-centered-Therapy a partir de les seves investigacions al centre.A més al 1957 també obté la càtedra de Psicologia i Psiquiatria per la Universitat de Wisconsin. Va experimentar la seva tècnica de psicoteràpia centrada en el client en el seu departament de psiquiatria obtenint molt bons resultats que tractarà al seu llibre de 1967: The therapeutic relationship and it's impact: A study of schizophrenia.

Al 1964 abandona l'ensenyament i es trasllada a Califòrnia al Western behavioural science institute. Al 1969 també fundarà el Center for the study of the person i despres The institute of peace.

Mor per un atac cardíac als 85 anys al 1987.

Psicoteràpia centrada en el client

És un tipus de psicoteràpia des d'un punt de vista de psicologia humanista. Parla de client i no de pacient perquè Rogers defensa que el seu client/pacient té la responsabilitat i llibertat en el seu procés terapèutic, és a dir és una peça activa en la teràpia, no un pacient com la mateixa paraula diu, es a dir no com un element passiu en el procés.

Així doncs, el client és el que porta les rendes de la teràpia, no el terapeuta. Però aquest últim ha de presentar unes condicions bàsiques per aconseguir l'èxit de la mateixa: aquestes són l'empatia, l'acceptació positiva incondicional i l'autenticitat. El procés en general ha de ser vist com una confiança plena en el pacient, basada en la creença que les persones sabem cap on hem de créixer i que ens sabem autor-regular, l'únic que ha de fer el terapeuta és garantir les condicions òptimes per afavorir aquests processos innats de les persones. 

Actituds bàsiques:

1. L'acceptació: S'accepta a la persona tal i com es revela en la seva relació davant el psicoterapeuta 
2. L'empatia: És la capacitat del terapeuta d'entrar mentalment en el món de l'altre per poder entendre i facilitar així l'acompanyament terapèutic en el desenvolupament i guariment del seu trastorn.
3. L'autenticitat: La qual permet un diàleg sincer entre terapeuta i pacient, el terapeuta segueix sent l'expert però es comunica com humà al servei del pacient.

Conclusions i reflexions


Tal i com hem vist, el model humanista de psicoteràpia de Rogers es basa en la plena confiança en la capacitat de creixement i d'auto-regulació de les persones. Tot i així, penso que hi ha certs trastorns que crec que precisen més que això. Moltes vegades el pacient no és capaç de per sí sol saber cap on ha d'avançar, sense unes eines mínimes la superació o el creixement no és sempre possible, o si més no, és molt difícil.

En quan al documental "Pensant en els altres" emès a tv3 per el programa 60 minuts he de dir que em va fascinar i alhora emocionar. Em va fascinar una manera d'ensenyar molt més humana del que ho es avui en dia l'ensenyament a la majoria d'escoles. Els centres d'ensenyament estan formats de manera que es preparin a les persones purament per cobrir les demandes del capitalisme, és a dir tot el que té a veure amb implicacions emocionals o de relació amb els altres s'ha apartat de les aules perquè no han cregut mai necessari que temes d'aquest tipus s'hagin d'ensenyar a les classes. Avui ens estem adonant que hem estat apartant de l'ensenyament una de les parts fonamentals del coneixement humà, la seva intel·ligència emocional. L'empatia, per exemple, com moltes d'altres capacitats humanes s'ha de treballar i promoure, ja que és una eina fonamental de comprensió i confiança en els altres.
Tot i això, el model educatiu ja esta canviant i per exemple avui en dia saber treballar en equip és una de les capacitats més reclamades alhora de contractar algú, la qual cosa fa que es comencin a importar a les escoles, instituts i universitats matèries que ensenyen aquesta i d'altres capacitats bàsiques relacionades amb la mateixa que el fan possible. Per aquesta raó crec que el model educatiu que em vist al documental és el que està arribant i el que s'implantarà ja que per treballar en equip fa falta l'empatia,escolta activa, tolerància, respecte, així com moltes d'altres competències.
A més totes aquestes competències emocionals portarien a un benestar social més alt així com reduir els problemes comunicatius entre uns i altres, o les baralles i discussions per falta de comprensió. 

Documental: http://blocs.xtec.cat/teresamontenegro/2009/01/17/pensant-en-els-altres/

Sigmun Freud i hipnosi

Després de veure el fragment de la pel·lícula Freud, passión secreta vaig decidir que em centraria en la hipnosis ja que és un dels temes dels quals tracta la pel·lícula que em crida més l'atenció.  Per tant he buscat la història de la hipnosi i l'he resumit citant els principals personatges que van intervenir i/o modificar aquesta tècnica.

Hipnosi: Estat d'alteració de la consciència induït a un subjecte cooperant. Es caracteritza per un estretament del focus d'atenció i un augment de la suggestibilitat. 

Imatge hipnotica

Història de la hipnosi

Els estats de "tràngol" estan descrits des de molt antic. En les cultures no occidentals s'empraven sobretot per part dels "curanderos" o "sacerdots", sent generalment ells (els curanderos) els que entraven en estat de tràngol com a part de les cerimònies de curació.

La hipnosi, tal com avui la coneixem, va començar fa dos segles a França. La paraula "hipnosi" (del grec: "Hypnos", que significa somni) va ser definida per James Braid el 1843, però el que Braid descrivia no era sinó el que havia iniciat a París un metge alemany anomenat Franz Anton Mesmer, sota el nom de "magnetisme animal".

Mesmer va ser el descobridor d'una manera molt espectacular de curar malalties que es basava en la suggestió. Va arribar a Paris l'any 1778 precedit d'una reputació com a creador de miracles pel fet de tornar la vista a una jove música de Viena.

La seva forma de treballar era molt teatral, pensava que ell era capaç d'acumular porcions del "fluid universal" i transmetre'l als seus pacients. Tot i les evidents fal·làcies de la teoria de Mesmer, va servir de precursor de les investigacions del que seria posteriorment la medicina psicosomàtica.

Bernheim, Liébeault i Charcot

Hipòlit Bernheim, psiquiatre nascut a Alsàcia, era professor de la facultat de Medicina d'Estrasburg, en l'últim quart del segle passat, quan va contactar amb un metge rural, Liébeault, el qual havia des

envolupat un mètode hipnòtic molt semblant al que avui en dia emprem. S'apartava completament de les tèrboles teatralitats del mètode mesmerià.
Junts van crear la "Escola psicològica de Nancy", autèntica pionera en l'estudi de la hipnosi, i oposada a la "Escola neurofisiològica de París" de l'Hospital de la Salpêtrière, en la qual el neuròleg francès més important d'aquells temps, Charcot, impartia les seves lliçons de neurologia, però també de psiquiatria i hipnosi. La doctrina de Charcot deia que només es podia hipnotitzar als malalts histèrics (la qual cosa és un notori error). Però la seva fama com neuròleg era tal, que per les seves aules van passar alumnes que, amb el temps, serien grans metges (Sigmund Freud, entre ells).

Charcot donant una classe amb una dona amb histèria.

L'escola de Nancy, menys valorad en la seva època, va treballar de forma més callada. Les publicacions de Bernheim són predecessores de la moderna medicina psicosomàtica, i de les aplicacions de la hipnosi en aquest tipus de malalties.

James, Prince, Janet, Breuer, Freud.

L'interès de la hipnosi es va mantenir en els Estats Units a través d'escrits de William James, Morton Prince i Boris Sidis, interessats per les estranyes manifestacions de certs pacients histèrics amb doble personalitat, o amb personalitat múltiple. A Europa, Janet va encunyar el concepte de l'inconscient i va usar la hipnosi com un mètode per accedir a les capes més desconegudes de la consciència. Breuer i Freud empraven la regressió hipnòtica com a base per arribar a l'anàlisi dels continguts inconscients traumàtics. Freud va abandonar més endavant la tècnica, en desenvolupar el mètode psicoanalític, si bé en els seus últims anys va reconèixer la validesa de la hipnosi com un mètode eficaç. 

Breuer, Anna O i Freud.

Segle XX

L'interès per la hipnosi, era molt refredat en les primeres dècades del segle 20, va ressorgir durant la guerra civil espanyola, i més endavant en la segona guerra mundial, quan els psiquiatres de l'exèrcit van advertir que la tècnica era útil per resoldre els estats de tràngol anomenats "neurosi de la trinxera". Santiago Montserrat Esteve, va aplicar la tècnica en les Forces de la Generalitat de Catalunya, amb impressionant èxit. Kardiner i Spiegel, als EUA van aplicar idèntiques solucions en la confrontació dels anys 45-50.
En els anys 50 apareix una febre investigadora sobre la hipnosi. La prestigiosa APA (American Psychiatric Assotiation) reconeix el valor de la hipnosi com a legítim mètode terapèutic, i, avui dia, una divisió de l'American Psychological Assotiation està dedicada al seu estudi i investigació.

Sofrologia i hipnosi

Als 60 van aparèixer els treballs d'un metge colombià, A. Caycedo, que, treballant a Barcelona, va desenvolupar una mena de redescobriment de la hipnosi, sota el nom de "Sofrologia" (d'una paraula grega que significa descans, repòs). La seva exposició, avalada pel Prof Dr A. Sarró, va atreure a nombrosos professionals i profans. Els deixebles de Caycedo (d'altra banda, apartat ara d'activitats mèdiques) van enriquir la "sofrologia" amb diverses aportacions, tècniques de meditació i fins i tot de Zen La sofrologia, avui en hores baixes (encara que de cop i volta sorgeixen seguidors apassionats on un menys s'espera) no ha estat sinó un intent de revitalitzar la hipnosi, en èpoques de poc atractiu, a base de "emmascarar" sota un altre nom i "embellir" amb un discurs orientalista, fàcil de vendre.


També caldria destacar el paper de Milton Erickson (1901-1980), metge i hipnoterapeuta d'E.U.A, va insistir molt en el paper que juga l'inconscient, entès no com Freud sinó com una reserva de  recursos personals per resoldre els problemes de cada individu. Va utilitzar la hipnosi com una eina important, però la base fonamental del seu model terapèutic va ser a través de les relacions interpersonals, va aportar molta teoria a la anomenada psicologia sistèmica.

Conclusions:

Com hem pogut veure a la pel·lícula, Freud va ser una persona molt valenta per oposar-se al positivisme de l'època, ell volia trobar respostes que la ciència medica del moment no li podia donar i no dubtava en qüestionar-se els principis mèdics per buscar en la "foscor de la època" els continguts que li mancaven per formar la seva futura teoria. 

En aquest aspecte, la pel·lícula biogràfica de Freud ens il·lustra tots aquests trets de la seva vida i personalitat de manera molt clara i representativa, podem veure com avança a través de la seva teoria i com es dibuixa, a través del contacte amb moltes persones que van influïr en la seva obra, el que finalment acabaria sent tot el cos teòric de Sigmun Freud. Tot i que va fer moltes especulacions, algunes de bastant agosarades, la seva aportació a la psicologia va ser de transcendental importància i va contribuir a  la recerca futura de molts temes als quals per falta de mitjans no va poder aprofundir-hi. 

En quant a la hipnosi, trobo que és un tema fascinant, i una possible porta cap a la ment i la seva estructura. Freud, va fer adonar a la humanitat que no existeix el control, ni la pròpia persona es ama de sí mateixa, som el fruit de subprocessos que escapen a la nostre consciència. Per tant, al descobrir això, s'havia de trobar la manera de poder accedir a aquests, i el gran psicòleg és va decantar primerament per la hipnosi i més endavant per el somni per tal d'arribar-hi. 

Finalment, penso que la hipnosi avui en dia està molt mal vista socialment, és relaciona amb esoterisme i pràctiques màgiques i obscures. Crec que s'hauria de fomentar el seu ensenyament acadèmic i la investigació en aquesta tècnica, així com fer-la més accessible a la població per abolir la idea equivocada que té la gent sobre la mateixa.


Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=ydptC6iBy54