Carl Rogers

Història

Carl Rogers

Carl Rogers va néixer a E.U.A, Chicago al 1902, al 1914 va anar al camp amb la seva família per dedicar-se a l'agricultura i la cria d'animals. Al 1919 es matricula a la facultat d'agricultura la qual abandona per anar a estudiar teologia.

També important va ser el viatge que va fer al 1922 a Xina per assistir a la Conferència mundial d'estudiants cristians. Aquesta li va permetre comparar la cultura oriental amb l'occidental i replantejar-se d'una altre manera la seva vida. Així doncs al tornar als Estats Units va abandonar els seus estudies teològics per començar-ne uns altres de caràcter psicopedagògic.

Al 1939 publica el seu llibre: The Clinical Treatment of the Problem Child molt influenciat i estimulat per les teories d'Otto Rank i de les corrents existencialistes. Amb aquest llibre es guanya la càtedra de psicologia clínica a Ohio.
Al 1942 forma les bases de la seva psicoteràpia centrada en el client una de les peces més importants de la psicologia humanista.


Més endavant, al 1944 torna a Chicago i munta el seu counseling center en el qual a part de psicoteràpia i fa investigació. A més escriu altres llibres com: Client-centered-Therapy a partir de les seves investigacions al centre.A més al 1957 també obté la càtedra de Psicologia i Psiquiatria per la Universitat de Wisconsin. Va experimentar la seva tècnica de psicoteràpia centrada en el client en el seu departament de psiquiatria obtenint molt bons resultats que tractarà al seu llibre de 1967: The therapeutic relationship and it's impact: A study of schizophrenia.

Al 1964 abandona l'ensenyament i es trasllada a Califòrnia al Western behavioural science institute. Al 1969 també fundarà el Center for the study of the person i despres The institute of peace.

Mor per un atac cardíac als 85 anys al 1987.

Psicoteràpia centrada en el client

És un tipus de psicoteràpia des d'un punt de vista de psicologia humanista. Parla de client i no de pacient perquè Rogers defensa que el seu client/pacient té la responsabilitat i llibertat en el seu procés terapèutic, és a dir és una peça activa en la teràpia, no un pacient com la mateixa paraula diu, es a dir no com un element passiu en el procés.

Així doncs, el client és el que porta les rendes de la teràpia, no el terapeuta. Però aquest últim ha de presentar unes condicions bàsiques per aconseguir l'èxit de la mateixa: aquestes són l'empatia, l'acceptació positiva incondicional i l'autenticitat. El procés en general ha de ser vist com una confiança plena en el pacient, basada en la creença que les persones sabem cap on hem de créixer i que ens sabem autor-regular, l'únic que ha de fer el terapeuta és garantir les condicions òptimes per afavorir aquests processos innats de les persones. 

Actituds bàsiques:

1. L'acceptació: S'accepta a la persona tal i com es revela en la seva relació davant el psicoterapeuta 
2. L'empatia: És la capacitat del terapeuta d'entrar mentalment en el món de l'altre per poder entendre i facilitar així l'acompanyament terapèutic en el desenvolupament i guariment del seu trastorn.
3. L'autenticitat: La qual permet un diàleg sincer entre terapeuta i pacient, el terapeuta segueix sent l'expert però es comunica com humà al servei del pacient.

Conclusions i reflexions


Tal i com hem vist, el model humanista de psicoteràpia de Rogers es basa en la plena confiança en la capacitat de creixement i d'auto-regulació de les persones. Tot i així, penso que hi ha certs trastorns que crec que precisen més que això. Moltes vegades el pacient no és capaç de per sí sol saber cap on ha d'avançar, sense unes eines mínimes la superació o el creixement no és sempre possible, o si més no, és molt difícil.

En quan al documental "Pensant en els altres" emès a tv3 per el programa 60 minuts he de dir que em va fascinar i alhora emocionar. Em va fascinar una manera d'ensenyar molt més humana del que ho es avui en dia l'ensenyament a la majoria d'escoles. Els centres d'ensenyament estan formats de manera que es preparin a les persones purament per cobrir les demandes del capitalisme, és a dir tot el que té a veure amb implicacions emocionals o de relació amb els altres s'ha apartat de les aules perquè no han cregut mai necessari que temes d'aquest tipus s'hagin d'ensenyar a les classes. Avui ens estem adonant que hem estat apartant de l'ensenyament una de les parts fonamentals del coneixement humà, la seva intel·ligència emocional. L'empatia, per exemple, com moltes d'altres capacitats humanes s'ha de treballar i promoure, ja que és una eina fonamental de comprensió i confiança en els altres.
Tot i això, el model educatiu ja esta canviant i per exemple avui en dia saber treballar en equip és una de les capacitats més reclamades alhora de contractar algú, la qual cosa fa que es comencin a importar a les escoles, instituts i universitats matèries que ensenyen aquesta i d'altres capacitats bàsiques relacionades amb la mateixa que el fan possible. Per aquesta raó crec que el model educatiu que em vist al documental és el que està arribant i el que s'implantarà ja que per treballar en equip fa falta l'empatia,escolta activa, tolerància, respecte, així com moltes d'altres competències.
A més totes aquestes competències emocionals portarien a un benestar social més alt així com reduir els problemes comunicatius entre uns i altres, o les baralles i discussions per falta de comprensió. 

Documental: http://blocs.xtec.cat/teresamontenegro/2009/01/17/pensant-en-els-altres/

Sigmun Freud i hipnosi

Després de veure el fragment de la pel·lícula Freud, passión secreta vaig decidir que em centraria en la hipnosis ja que és un dels temes dels quals tracta la pel·lícula que em crida més l'atenció.  Per tant he buscat la història de la hipnosi i l'he resumit citant els principals personatges que van intervenir i/o modificar aquesta tècnica.

Hipnosi: Estat d'alteració de la consciència induït a un subjecte cooperant. Es caracteritza per un estretament del focus d'atenció i un augment de la suggestibilitat. 

Imatge hipnotica

Història de la hipnosi

Els estats de "tràngol" estan descrits des de molt antic. En les cultures no occidentals s'empraven sobretot per part dels "curanderos" o "sacerdots", sent generalment ells (els curanderos) els que entraven en estat de tràngol com a part de les cerimònies de curació.

La hipnosi, tal com avui la coneixem, va començar fa dos segles a França. La paraula "hipnosi" (del grec: "Hypnos", que significa somni) va ser definida per James Braid el 1843, però el que Braid descrivia no era sinó el que havia iniciat a París un metge alemany anomenat Franz Anton Mesmer, sota el nom de "magnetisme animal".

Mesmer va ser el descobridor d'una manera molt espectacular de curar malalties que es basava en la suggestió. Va arribar a Paris l'any 1778 precedit d'una reputació com a creador de miracles pel fet de tornar la vista a una jove música de Viena.

La seva forma de treballar era molt teatral, pensava que ell era capaç d'acumular porcions del "fluid universal" i transmetre'l als seus pacients. Tot i les evidents fal·làcies de la teoria de Mesmer, va servir de precursor de les investigacions del que seria posteriorment la medicina psicosomàtica.

Bernheim, Liébeault i Charcot

Hipòlit Bernheim, psiquiatre nascut a Alsàcia, era professor de la facultat de Medicina d'Estrasburg, en l'últim quart del segle passat, quan va contactar amb un metge rural, Liébeault, el qual havia des

envolupat un mètode hipnòtic molt semblant al que avui en dia emprem. S'apartava completament de les tèrboles teatralitats del mètode mesmerià.
Junts van crear la "Escola psicològica de Nancy", autèntica pionera en l'estudi de la hipnosi, i oposada a la "Escola neurofisiològica de París" de l'Hospital de la Salpêtrière, en la qual el neuròleg francès més important d'aquells temps, Charcot, impartia les seves lliçons de neurologia, però també de psiquiatria i hipnosi. La doctrina de Charcot deia que només es podia hipnotitzar als malalts histèrics (la qual cosa és un notori error). Però la seva fama com neuròleg era tal, que per les seves aules van passar alumnes que, amb el temps, serien grans metges (Sigmund Freud, entre ells).

Charcot donant una classe amb una dona amb histèria.

L'escola de Nancy, menys valorad en la seva època, va treballar de forma més callada. Les publicacions de Bernheim són predecessores de la moderna medicina psicosomàtica, i de les aplicacions de la hipnosi en aquest tipus de malalties.

James, Prince, Janet, Breuer, Freud.

L'interès de la hipnosi es va mantenir en els Estats Units a través d'escrits de William James, Morton Prince i Boris Sidis, interessats per les estranyes manifestacions de certs pacients histèrics amb doble personalitat, o amb personalitat múltiple. A Europa, Janet va encunyar el concepte de l'inconscient i va usar la hipnosi com un mètode per accedir a les capes més desconegudes de la consciència. Breuer i Freud empraven la regressió hipnòtica com a base per arribar a l'anàlisi dels continguts inconscients traumàtics. Freud va abandonar més endavant la tècnica, en desenvolupar el mètode psicoanalític, si bé en els seus últims anys va reconèixer la validesa de la hipnosi com un mètode eficaç. 

Breuer, Anna O i Freud.

Segle XX

L'interès per la hipnosi, era molt refredat en les primeres dècades del segle 20, va ressorgir durant la guerra civil espanyola, i més endavant en la segona guerra mundial, quan els psiquiatres de l'exèrcit van advertir que la tècnica era útil per resoldre els estats de tràngol anomenats "neurosi de la trinxera". Santiago Montserrat Esteve, va aplicar la tècnica en les Forces de la Generalitat de Catalunya, amb impressionant èxit. Kardiner i Spiegel, als EUA van aplicar idèntiques solucions en la confrontació dels anys 45-50.
En els anys 50 apareix una febre investigadora sobre la hipnosi. La prestigiosa APA (American Psychiatric Assotiation) reconeix el valor de la hipnosi com a legítim mètode terapèutic, i, avui dia, una divisió de l'American Psychological Assotiation està dedicada al seu estudi i investigació.

Sofrologia i hipnosi

Als 60 van aparèixer els treballs d'un metge colombià, A. Caycedo, que, treballant a Barcelona, va desenvolupar una mena de redescobriment de la hipnosi, sota el nom de "Sofrologia" (d'una paraula grega que significa descans, repòs). La seva exposició, avalada pel Prof Dr A. Sarró, va atreure a nombrosos professionals i profans. Els deixebles de Caycedo (d'altra banda, apartat ara d'activitats mèdiques) van enriquir la "sofrologia" amb diverses aportacions, tècniques de meditació i fins i tot de Zen La sofrologia, avui en hores baixes (encara que de cop i volta sorgeixen seguidors apassionats on un menys s'espera) no ha estat sinó un intent de revitalitzar la hipnosi, en èpoques de poc atractiu, a base de "emmascarar" sota un altre nom i "embellir" amb un discurs orientalista, fàcil de vendre.


També caldria destacar el paper de Milton Erickson (1901-1980), metge i hipnoterapeuta d'E.U.A, va insistir molt en el paper que juga l'inconscient, entès no com Freud sinó com una reserva de  recursos personals per resoldre els problemes de cada individu. Va utilitzar la hipnosi com una eina important, però la base fonamental del seu model terapèutic va ser a través de les relacions interpersonals, va aportar molta teoria a la anomenada psicologia sistèmica.

Conclusions:

Com hem pogut veure a la pel·lícula, Freud va ser una persona molt valenta per oposar-se al positivisme de l'època, ell volia trobar respostes que la ciència medica del moment no li podia donar i no dubtava en qüestionar-se els principis mèdics per buscar en la "foscor de la època" els continguts que li mancaven per formar la seva futura teoria. 

En aquest aspecte, la pel·lícula biogràfica de Freud ens il·lustra tots aquests trets de la seva vida i personalitat de manera molt clara i representativa, podem veure com avança a través de la seva teoria i com es dibuixa, a través del contacte amb moltes persones que van influïr en la seva obra, el que finalment acabaria sent tot el cos teòric de Sigmun Freud. Tot i que va fer moltes especulacions, algunes de bastant agosarades, la seva aportació a la psicologia va ser de transcendental importància i va contribuir a  la recerca futura de molts temes als quals per falta de mitjans no va poder aprofundir-hi. 

En quant a la hipnosi, trobo que és un tema fascinant, i una possible porta cap a la ment i la seva estructura. Freud, va fer adonar a la humanitat que no existeix el control, ni la pròpia persona es ama de sí mateixa, som el fruit de subprocessos que escapen a la nostre consciència. Per tant, al descobrir això, s'havia de trobar la manera de poder accedir a aquests, i el gran psicòleg és va decantar primerament per la hipnosi i més endavant per el somni per tal d'arribar-hi. 

Finalment, penso que la hipnosi avui en dia està molt mal vista socialment, és relaciona amb esoterisme i pràctiques màgiques i obscures. Crec que s'hauria de fomentar el seu ensenyament acadèmic i la investigació en aquesta tècnica, així com fer-la més accessible a la població per abolir la idea equivocada que té la gent sobre la mateixa.


Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=ydptC6iBy54

Mecanismes de defensa

Introducció


El pare de la psicoanàlisi,Sigmund Freud (1856-1939), dividia la ment en dues parts: el que ell en deia el conscient que representava només una sèptima part de la ment i l'inconscient les altres sis setenes parts(proporcions semblants a les d'un iceberg).

Així doncs explicava que de la part inconscient en desconeixem el contingut i es inaccessible per la part conscient, l'única manera de desxifrar algun contingut inconscient segons ell és a través de petites esquerdes que hi ha entre les dues parts. Per exemple, Freud intentava mirar per aquestes esquerdes a través: primer de la hipnosi, però es va adonar que no tota la gent era susceptible a ser hipnotitzada  i per tant va passar posteriorment a desxifrar parts inconscients a través dels somnis.

Deia que no seria bo per la persona fer conscient el inconscient ja que això el podria alterar i provocar-li conseqüències negatives. Per això segons ell existeixen els mecanismes de defensa, per poder manejar l'ansietat que provoca la pressió de l'inconscient.

De mecanismes de defensa n'hi ha de molts tipus però els mètodes més habituals usats per les persones per a evitar, superar, escapar o ignorar les amenaces o frustracions són els següents:

• Dissociació: És el mecanisme inconscient que actua fent-nos oblidar fets dolorosos per al nostre conscient.
• Projecció: Es basa en atribuir als altres els propis impulsos o desitjos inacceptables per ocultar-se'ls a sí mateix.
• Negació: Negar fets dolorosos de la pròpia vida, ex: problemes amb l'alcohol, la mort d'algú estimat...
• Introjecció: Incorporació subjectiva dels trets característics d'una altre persona.
• Regressió: Retorn a un funcionament mental de nivell inferior a l'edat actual.
• Forma reactiva: Es basa en expressar el contrari del que sent la persona.
• Aïllament: És la separació dels sentiments dels records dolorosos.
• Desplaçament: Els meus sentiments com per exemple la ràbia, els desplaço cap a una altre persona. Per exemple del cap de la fàbrica als meus fills.
• Racionalització: Es basa en crear pseudo explicacions o excuses a un fet.
• Sublimació: Canalitzar de manera positiva determinades coses que sens: per exemple: un amor impossible per a fer poesia. 

És en aquest últim mecanisme de  defensa en el que ens centrarem. Així doncs la pràctica consisteix en buscar connotacions positives i negatives als set pecats capitals, per tal de veure de quina manera es poden sublimar cada un d'aquests.

Pràctica

1. Ira: Positiu: Canalitzar tot l'energia que ens aporta per exemple per a fer exercici físic. Negatiu: Començar a trencar objectes de casa.
2. Luxúria: Positiu: Prostituir-se pot ser una solució per satisfer el desig. Negatiu: Violar a algú. 
3. Gula: Positiu: Treballar com a  tastador d'aliments. Negatiu: Causar problemes econòmics a la família per menjar en excés.
4. Peresa: Positiu: Dormir i per tant estar més relaxat i prendre's la vida amb més calma. Negatiu: Tenir problemes laborals o escolars per falta de esforç.
5. Supèrbia: Positiu: Ensenyar el teu coneixement als altres. Negatiu: Enemistar-se amb tothom per assolir els seus objectius o per imposar la seva opinió. 
6. Enveja: Positiu: Pot contribuir a la motivació per assolir alguns objectius. Negatiu: Robar l'objecte d'enveja a una altra persona.
7. Avarícia: Positiu: Estalvia i fer plans de futur amb els diners. Negatiu: Arribar a desenvolupar trastorns com el síndrome de Diogenes.

Reflexió

Els mecanismes de defensa són com vàlvules d'escapament per alleugerir la pressió mental. Al llarg d'una vida passen milers de situacions que posen a prova la integritat psíquica de les persones, situacions que creen tensió o dolor i afecten irremeiablement a la persona que els viu, però mitjançant aquests mecanismes, es pot arribar gaudir d'una existència més o menys tranquil·la.

Dins els mecanismes n'hi ha de més i de menys beneficiosos, per exemple el desplaçament dels sentiments o la regressió poden afectar a les relacions amb les persones del voltant. I en canvi, la sublimació, la qual acabem de treballar en la pràctica, aporta conseqüències positives a sentiments en principi negatius o perjudicials per a un mateix.
Igual que un ordenador que necessita refrigerar-se per no sobreescalfar-se i acabar cremant-se, la ment necessita eines de distensió i d'aïllament per a poder seguir sent funcional i per tant desenvolupar la funció per la qual va ser creada: la supervivència.

Penso que la feina d'un psicoanalista doncs ha de ser cerca els mecanismes de defensa del seu pacient per així poder arribar a fer translúcid el problema o la situació negativa que s'amaga darrere d'aquella reacció, per fer arribar a la consciència el problema i solucionar-lo.

Finalment, ja em vist que la sublimació és l'únic dels mecanismes que permet obtenir beneficis de quelcom negatiu i per tant, crec que les relacions interpersonals i intrapersonals millorarien molt si fos el mètode imperant en la majoria de mentalitats alhora de resoldre els conflictes interns.


 

Distorsions cognitives

Introducció

El funcionalisme de Skinner es va veure molt limitat, ja que no podia conèixer res més més enllà de la conducta observable. Així doncs, els desitjos, intencions, les emocions o la motivació per exemple quedaven fora de l'abast de la matèria.

 Cap als anys seixanta neix com a evolució natural d'aquesta teoria el cognitivisme, que té com a pares a A. Ellis i a A. T. Beck. Aquesta teoria el que fa és afegir un element clau en l'esquema conductual de Skinner: E-R-C (estímul, resposta, conseqüència), aquest element clau és l'organisme, es a dir estudia els processos interns. Així l'esquema anterior passa a ser: E-O-R-C.

Aquest nou esquema permet la llibertat individual en quant a que davant dels estímuls cada persona pugui reaccionar diferent en funció del seu organisme.

Des d'aquesta base els teòrics del cognitivisme defensen que la persona actua i sent en funció dels tipus de pensaments que té. Per tant hi ha formes de pensar més negatives que d'altres i aquestes són les causants per exemple de: alteracions emocionals, conflictes amb les relacions amb els altres o afecten en la forma de veure la vida a les persones.

El que intentaran Beck i Ellis a partir d'aquí és detectar aquestes distorsions cognitives i modificar-les per a convertir-les en pensaments més ajustats a la realitat.

Tipus de distorsions cognitives

N'hi poden haver més, però ens centrarem en dotze:

1. Generalització excessiva: Consisteix en fer abstraccions generals sovint erroneas.  Per exemple: Una dona cuina, se li crema el menjar i d'aquí arriba a la conclusió que no sap cuinar. O un altre pot ser: La mateixa dona o una altre va a comprar, li tornen malament el canvi i pensa:- tothom em roba.
2. Abstracció selectiva: Només pensar en la part que no s'ha fet com es voldria. Per exemple: Una persona fent una magnifica exposició, al acabar només pensa en una paraula que ha dit malament durant la xerrada. O un àrbitre d'un partit que pita un penal incorrecte, i tot i haver fet un bon arbitratge durant tot el partit només es queda amb aquella acció que ha fet malament. 
3. Polarització o pensament tot o res: Pensar en extrems. Per exemple: Un alumne que durant una classe li crida l'atenció el professor i respon pensant: sempre em criden a mi. Un altre exemple seria el d'un nen que fa alguna cosa malament, com deixar la tovallola de bany a terra, i la mare el renya dient-li mai fas res bé.
4. Desqualificar allò positiu: Desvalorar un fet positiu. Per exemple: He tret un 10 a l'examen però com que tothom ha tret bona nota no té valor. O el cas d'una persona que presenta un treball fet amb poc temps i tot i treure una bona nota pensa:- Ho he fet malament, si hagués tingut més temps ho hauria fet millor.
5. Llegir el pensament: Es basa en pressuposar intencions dels altres. Un exemple pot ser el cas d'un home que cau pel carrer i pensa :- Segur que tots els que m'han vist s'han rigut de mi. O en una parella, la dona li pregunta a l'home si l'estima. Ell respon que sí, però tot i així ella pensa que és mentida el que diu.
6. Endevinar el futur: Fer prediccions negatives infundades. Pot ser el cas d'una filla que no pregunta als seus pares si pot sortir perquè pensa que li diran que no. O d'una altre persona que anant a treballar es troba amb unes obres al carrer i es diu a si mateixa que es perdrà si ha de passar per la desviació.
7. Magnificació i minimització: Es basa en idolatrar o menysprear. Per exemple: L'equip X ha fitxat al jugador Y el qual ens farà guanyar tots els partits. O per contra, Una persona que va a una entrevista de feina pensant que els altres aspirants al lloc de treball són millors que ell.
8. Raonament emocional: Pensar basant-se només en sentiments. Per exemple: - Aquell noi somriu a tothom, per tant és un hipòcrita. O - aquella noia sempre em fa la punyeta, segur que és dolenta.
9. Etiquetar erroneament: Un cas pot ser  el d'una persona que veu que el carter s'ha equivocat de bústia i ha posat les seves cartes a la bústia del veí i pensa que tota la gent de correus és una incompetent. O el cas d'un universitari que suspèn un examen de la carrera i pensa que és tonto.
10. Auto-inculpació: Fer-se a un mateix culpable de fets en els quals no en tenim culpa: Per exemple: El meu marit se'n ha anat amb una altra dona perquè jo no el satisfaig. O una dona que pensa que un partit polític no va arribar a la majoria absoluta perquè ella no va anar a votar.
11. Personalització: Atribuir-se el mèrit o el desmèrit de forma personal. Un exemple pot ser un estudiant que pensa:- Gràcies a mi em fet bé el treball. O un porter que s'atribueix la derrota de l'equip pel fet de no haver pogut aturar un penal. 
12. Imperatiu categòric: Succeeix com a resultat de l'auto-exigència desmesurada. Per exemple: Un estudiant que pensa que no hauria d'haver sortit de festa abans de l'examen. O que si hagués estudiat més durant les vacances d'estiu no hauria suspès la recuperació del setembre. 

    

Reflexió

D'entrada, penso que el model cognitiu és menys objectivable que el conductiu ja que al entrar en joc els pensaments sembla molt més difícil portar a terme estudis experimentals que en el model anterior on només és tenia en compte la conducta que variava segons l'estímul rebut.

A més, de distorsions cognitives n'hi ha de molts tipus i moltes vegades categoritzar un tipus de distorsió és fa molt difícil per la petita diferència que hi ha entre elles. Aquest tipus de distorsions a més estan molt generalitzades, qui més qui menys pateix algun tipus de distorsió ja sigui en més o menys mesura, no crec en l'existència d'una persona que no tingui cap distorsió d'aquest tipus i si més no no m'entraria al cap; per tant, segons Ellis i Beck totes les distorsions d'aquest tipus han de ser tractades? perquè si fos així tindrien les consultes atapeïdes. 

En qualsevol cas, penso que la idea d'una civilització sense distorsions cognitives a cap nivell és un ideal massa allunyada de la realitat propia potser de civilitzacions futures.

Dessensibilització sistemàtica

Que entenem per dessensibilització sistemàtica?

 La dessesibilització sistemàtica és una tècnica que s'utilitza per a modificar la resposta que es dona davant d'un cert estímul que provoca ansietat i eliminar així conductes d'evitació d'aquella situació o element. La precursora d'aquesta tècnica va ser Mary Cover encara que es sol parlar més de Wolpe ja que és el que la va desenvolupar.

                                                   

Pràctica

Per a fer la pràctica teniem dos casos a elegir:

• Cas 1: Es tracta d'un nen d'aproximadament uns 7 anys d'edat que veient la TV amb la seva àvia va veure que un autobús havia tingut un accident. Des de aleshores va desenvolupar una fòbia als autobusos. A més, per circumstàncies del pare, la família es veu obligada a utilitzar aquest transport i per tant l'objectiu final mitjançant la tècnica és que el nen hi pugui arribar a viatjar sense patir ansietat.
• Cas 2: Era de una nena de la mateixa edat que el nen d'abans que durant el pati de l'escola l'havia picat una abella. A partir d'aquesta situació intentava evitar baixar a jugar al pati i si ho feia es quedava a un racó i tornava a entrar dins quan en tenia opció. A més al anar pel carrer també tenia ansietat només per el sol fet d'imaginar-se que una abella podria aparèixer del no res i picar-la.

Després hem fet grups de tres i amb dos companys més: en Fèlix i l'Adela hem dissenyat una possible intervenció dessensibilitzadora a la fòbia.

1. Com a primer pas podríem proporcionar-li al nen automòbils en forma de joguina. Començant així per els petits: motocicletes, cotxe, furgonetes... I avançar fins a arribar a autocaravanes  o camionetes fins arribar a l'autobús.
2. Fent servir la mateixa joguina, l'autobús, explicar-li un conte bonic en el qual aquell autobús n'és un dels personatges bons i fer-li imaginar com ell mateix i té un contacte o i puja per anar a un lloc que li agrada molt.
3. Veure per televisió dibuixos animats o autobusos que li produeixin una sensació agradable i de seguretat. Fins i tot mentre s'els mira podem donar-li menjar o alguna joguina per fer-li més agradable i suau la situació.
4. Fer anar al nen a la parada del bus a acompanyar els seus amics, però dient-li que no vindrà cap autobús perquè marxarem abans que arribi. Que vegi com els seus companys van contents i sense por cap a l'autobús. A més podem acompanyar-lo a buscar als seus amics a la parada un cop l'autobús ja sigui fora.
5. En aquest punt, podríem afegir al pas anterior una dificultat més; aquesta podria ser contemplar com arriba l'autobús a buscar als seus amics des d'un lloc llunyà on es senti segur i que vegi com després de classe surten tranquil·lament del mateix
6. Un cop ha vist des de lluny com arriba i s'ha acostumat a la situació se'l pot convidar a quedar-se amb els seus companys a esperar l'autobús des de la mateixa parada. A més també se'l pot premiar amb una llaminadura per fer-li baixar la ansietat.
7. Anar a veure un autobús parat acompanyat de familia o amics que li donin seguretat a més de amb el conductor perquè li expliqui que és molt més segur del que es pensa. Que el nen conegui les parts del mateix i el toqui per posteriorment entrar-hi acompanyat i fer un joc a dins per exemple per familiaritzar-se amb l'espai. Tot això dient-li amb antelació que l'autobús no es mourà de lloc.
8. A la situació anterior el conductor pot fer engegar l'autobús i tancar les portes, o inclús deixar-li fer a ell si s'hi veu en cor.
9. Amb el mateix autobús i el mateix conductor, oferir-li d'anar a un lloc que li agradi viatjant amb gent amb els que es senti segur i relaxat.
10. Aconseguir que viatgi amb bus sense patir gens d'ansietat i aconseguir relaxar-se mentre és a dins.

Reflexió

És una tècnica que alhora de tractar fòbies obté molt bons resultats. Perquè al cap i a la fi no són res més que respostes motores desproporcionades cap a certs estímuls aparentment inofensius o estadísticament poc perillosos.

Els problemes fonamentals i limitacions que ens hem trobat alhora d'elaborar la pràctica és la falta d'informació que tenim d'aquest presumpte nen. Per a poder dissenyar un pla de dessensibilització sistemàtica s'ha de realitzar un estudi del pacient per tal de conèixer el grau d'aquesta fòbia i la manera com se li representa a ell i per tant quins passos són els més adequats a seguir; dissenyant així la base on poder començar a construir l'escala dessensibilitzadora que el portarà a superar la seva por.

Al igual que cada persona és un món, cada fòbia és un món; que requereixen ser tractats segons aquestes premisses. Per tant les tècniques, pasos i terminis del tractament s'hauran d'adaptar a cada pacient.

Més enllà de la pràctica i de les fòbies, tota la teoria conductiva ens planteja una qüestió ètica molt interessant: Son les tècniques conductistes una tipus d'ensinistrament aplicat en humans? La resposta sembla sé evident, sí. 

Per tant, al igual que per certs trastorns mentals ens poden ser molt útils i per tant portar molts avantatges i beneficis a les persones, en mans equivocades o en desviacions interessades en poden resultar conseqüències fatals o inclús de domini. Al igual que ensenyem als nostres gossos a seure, ens poden ensenyar per exemple a consumir.

Pràctica introspectiva.

Ahir, a un dels mòduls de l'assignatura de fonaments de psicologia varem tocar el tema de la introspecció per veure per nosaltres mateixos en què consistia aquest procés. El professor ens va fer estar uns 10 minuts aproximadament fent d'observadors de la nostre pròpia activitat mental.

Introspecció:
La meva introspecció va anar més o menys així: primerament, el que em va passar pel cap, va ser una sensació de confusió. Com podia qüestionar-me en l'acte de pensar, què és el que penso? Al principi doncs només s'hem repetia la pregunta dins el cap: què és el que penses?, què és el que penses?... Després, sense adonar-me'n estava cavil·lant sobre una trobada amb una amiga de la meva mare no feia gaires dies que em va explicar que anava a pràctiques de reflexió. Vaig pensar que potser això tenia alguna relació en introspeccionar-se i per tant vaig concloure que segurament ella tindria més habilitats que jo en el fet d'auto observar els processos cognitius propis. Al acabar aquesta reflexió espontània em vaig adonar que acabava d'observar un dels meus pensaments.
  Seguidament vaig mirar a banda i banda de l'aula i em vaig fixar amb la gent del voltant, n'hi havia amb els ulls tancats i tot, i vaig pensar: serà necessari tancar els ulls per introspeccionar-se? Potser el fet de mirar a un cert objecte et catapulta a pensar en ell, i per arribar més endins en els teus pensaments és necessari l'eliminació de les distraccions visuals. Però no és la visió part del cervell? Aleshores s'ha d'eliminar la visió alhora de reflexionar sobre els pensaments, o no?
 Després, em van aparèixer varies imatges, alguna d'elles feia referència a la meva parella o la situació on tenia aparcat el cotxe i inclús algun fragment de música que havia escoltat anant cap a la facultat al dematí.

Reflexions:
Té sentit que Wundt intentés conèixer la ment per el camí de la introspecció. Quina tècnica pot semblar més bàsica i ràpida per saber que hi ha dins la ment humana que preguntar-so a un mateix directament? Què hi tinc aquí dins? El problema que queda molt clar i per tant molt reflectit alhora de fer la pràctica és la gran subjectivitat que cada persona aporta al mètode. Una de les eines bàsiques de la ment per entendre és aquesta, la subjectivitat i per tant com pot arribar una tècnica tan poc objectiva a formar part del coneixement científic?
  A més, per a usar aquest mètode es requereix que la persona a la qual se la sotmetrà a introspecció tingui un cert nivell cultural o acadèmic per a poder explicar i representar els seus processos cognitius, per tant, Wundt devia tenir problemes en trobar a molta gent capaç de narrar-li la seva experiència de forma el més objectiva possible...Dins la limitació bàsica de ser entitats subjectives.