Mecanismes de defensa

Introducció


El pare de la psicoanàlisi,Sigmund Freud (1856-1939), dividia la ment en dues parts: el que ell en deia el conscient que representava només una sèptima part de la ment i l'inconscient les altres sis setenes parts(proporcions semblants a les d'un iceberg).

Així doncs explicava que de la part inconscient en desconeixem el contingut i es inaccessible per la part conscient, l'única manera de desxifrar algun contingut inconscient segons ell és a través de petites esquerdes que hi ha entre les dues parts. Per exemple, Freud intentava mirar per aquestes esquerdes a través: primer de la hipnosi, però es va adonar que no tota la gent era susceptible a ser hipnotitzada  i per tant va passar posteriorment a desxifrar parts inconscients a través dels somnis.

Deia que no seria bo per la persona fer conscient el inconscient ja que això el podria alterar i provocar-li conseqüències negatives. Per això segons ell existeixen els mecanismes de defensa, per poder manejar l'ansietat que provoca la pressió de l'inconscient.

De mecanismes de defensa n'hi ha de molts tipus però els mètodes més habituals usats per les persones per a evitar, superar, escapar o ignorar les amenaces o frustracions són els següents:

• Dissociació: És el mecanisme inconscient que actua fent-nos oblidar fets dolorosos per al nostre conscient.
• Projecció: Es basa en atribuir als altres els propis impulsos o desitjos inacceptables per ocultar-se'ls a sí mateix.
• Negació: Negar fets dolorosos de la pròpia vida, ex: problemes amb l'alcohol, la mort d'algú estimat...
• Introjecció: Incorporació subjectiva dels trets característics d'una altre persona.
• Regressió: Retorn a un funcionament mental de nivell inferior a l'edat actual.
• Forma reactiva: Es basa en expressar el contrari del que sent la persona.
• Aïllament: És la separació dels sentiments dels records dolorosos.
• Desplaçament: Els meus sentiments com per exemple la ràbia, els desplaço cap a una altre persona. Per exemple del cap de la fàbrica als meus fills.
• Racionalització: Es basa en crear pseudo explicacions o excuses a un fet.
• Sublimació: Canalitzar de manera positiva determinades coses que sens: per exemple: un amor impossible per a fer poesia. 

És en aquest últim mecanisme de  defensa en el que ens centrarem. Així doncs la pràctica consisteix en buscar connotacions positives i negatives als set pecats capitals, per tal de veure de quina manera es poden sublimar cada un d'aquests.

Pràctica

1. Ira: Positiu: Canalitzar tot l'energia que ens aporta per exemple per a fer exercici físic. Negatiu: Començar a trencar objectes de casa.
2. Luxúria: Positiu: Prostituir-se pot ser una solució per satisfer el desig. Negatiu: Violar a algú. 
3. Gula: Positiu: Treballar com a  tastador d'aliments. Negatiu: Causar problemes econòmics a la família per menjar en excés.
4. Peresa: Positiu: Dormir i per tant estar més relaxat i prendre's la vida amb més calma. Negatiu: Tenir problemes laborals o escolars per falta de esforç.
5. Supèrbia: Positiu: Ensenyar el teu coneixement als altres. Negatiu: Enemistar-se amb tothom per assolir els seus objectius o per imposar la seva opinió. 
6. Enveja: Positiu: Pot contribuir a la motivació per assolir alguns objectius. Negatiu: Robar l'objecte d'enveja a una altra persona.
7. Avarícia: Positiu: Estalvia i fer plans de futur amb els diners. Negatiu: Arribar a desenvolupar trastorns com el síndrome de Diogenes.

Reflexió

Els mecanismes de defensa són com vàlvules d'escapament per alleugerir la pressió mental. Al llarg d'una vida passen milers de situacions que posen a prova la integritat psíquica de les persones, situacions que creen tensió o dolor i afecten irremeiablement a la persona que els viu, però mitjançant aquests mecanismes, es pot arribar gaudir d'una existència més o menys tranquil·la.

Dins els mecanismes n'hi ha de més i de menys beneficiosos, per exemple el desplaçament dels sentiments o la regressió poden afectar a les relacions amb les persones del voltant. I en canvi, la sublimació, la qual acabem de treballar en la pràctica, aporta conseqüències positives a sentiments en principi negatius o perjudicials per a un mateix.
Igual que un ordenador que necessita refrigerar-se per no sobreescalfar-se i acabar cremant-se, la ment necessita eines de distensió i d'aïllament per a poder seguir sent funcional i per tant desenvolupar la funció per la qual va ser creada: la supervivència.

Penso que la feina d'un psicoanalista doncs ha de ser cerca els mecanismes de defensa del seu pacient per així poder arribar a fer translúcid el problema o la situació negativa que s'amaga darrere d'aquella reacció, per fer arribar a la consciència el problema i solucionar-lo.

Finalment, ja em vist que la sublimació és l'únic dels mecanismes que permet obtenir beneficis de quelcom negatiu i per tant, crec que les relacions interpersonals i intrapersonals millorarien molt si fos el mètode imperant en la majoria de mentalitats alhora de resoldre els conflictes interns.


 

Distorsions cognitives

Introducció

El funcionalisme de Skinner es va veure molt limitat, ja que no podia conèixer res més més enllà de la conducta observable. Així doncs, els desitjos, intencions, les emocions o la motivació per exemple quedaven fora de l'abast de la matèria.

 Cap als anys seixanta neix com a evolució natural d'aquesta teoria el cognitivisme, que té com a pares a A. Ellis i a A. T. Beck. Aquesta teoria el que fa és afegir un element clau en l'esquema conductual de Skinner: E-R-C (estímul, resposta, conseqüència), aquest element clau és l'organisme, es a dir estudia els processos interns. Així l'esquema anterior passa a ser: E-O-R-C.

Aquest nou esquema permet la llibertat individual en quant a que davant dels estímuls cada persona pugui reaccionar diferent en funció del seu organisme.

Des d'aquesta base els teòrics del cognitivisme defensen que la persona actua i sent en funció dels tipus de pensaments que té. Per tant hi ha formes de pensar més negatives que d'altres i aquestes són les causants per exemple de: alteracions emocionals, conflictes amb les relacions amb els altres o afecten en la forma de veure la vida a les persones.

El que intentaran Beck i Ellis a partir d'aquí és detectar aquestes distorsions cognitives i modificar-les per a convertir-les en pensaments més ajustats a la realitat.

Tipus de distorsions cognitives

N'hi poden haver més, però ens centrarem en dotze:

1. Generalització excessiva: Consisteix en fer abstraccions generals sovint erroneas.  Per exemple: Una dona cuina, se li crema el menjar i d'aquí arriba a la conclusió que no sap cuinar. O un altre pot ser: La mateixa dona o una altre va a comprar, li tornen malament el canvi i pensa:- tothom em roba.
2. Abstracció selectiva: Només pensar en la part que no s'ha fet com es voldria. Per exemple: Una persona fent una magnifica exposició, al acabar només pensa en una paraula que ha dit malament durant la xerrada. O un àrbitre d'un partit que pita un penal incorrecte, i tot i haver fet un bon arbitratge durant tot el partit només es queda amb aquella acció que ha fet malament. 
3. Polarització o pensament tot o res: Pensar en extrems. Per exemple: Un alumne que durant una classe li crida l'atenció el professor i respon pensant: sempre em criden a mi. Un altre exemple seria el d'un nen que fa alguna cosa malament, com deixar la tovallola de bany a terra, i la mare el renya dient-li mai fas res bé.
4. Desqualificar allò positiu: Desvalorar un fet positiu. Per exemple: He tret un 10 a l'examen però com que tothom ha tret bona nota no té valor. O el cas d'una persona que presenta un treball fet amb poc temps i tot i treure una bona nota pensa:- Ho he fet malament, si hagués tingut més temps ho hauria fet millor.
5. Llegir el pensament: Es basa en pressuposar intencions dels altres. Un exemple pot ser el cas d'un home que cau pel carrer i pensa :- Segur que tots els que m'han vist s'han rigut de mi. O en una parella, la dona li pregunta a l'home si l'estima. Ell respon que sí, però tot i així ella pensa que és mentida el que diu.
6. Endevinar el futur: Fer prediccions negatives infundades. Pot ser el cas d'una filla que no pregunta als seus pares si pot sortir perquè pensa que li diran que no. O d'una altre persona que anant a treballar es troba amb unes obres al carrer i es diu a si mateixa que es perdrà si ha de passar per la desviació.
7. Magnificació i minimització: Es basa en idolatrar o menysprear. Per exemple: L'equip X ha fitxat al jugador Y el qual ens farà guanyar tots els partits. O per contra, Una persona que va a una entrevista de feina pensant que els altres aspirants al lloc de treball són millors que ell.
8. Raonament emocional: Pensar basant-se només en sentiments. Per exemple: - Aquell noi somriu a tothom, per tant és un hipòcrita. O - aquella noia sempre em fa la punyeta, segur que és dolenta.
9. Etiquetar erroneament: Un cas pot ser  el d'una persona que veu que el carter s'ha equivocat de bústia i ha posat les seves cartes a la bústia del veí i pensa que tota la gent de correus és una incompetent. O el cas d'un universitari que suspèn un examen de la carrera i pensa que és tonto.
10. Auto-inculpació: Fer-se a un mateix culpable de fets en els quals no en tenim culpa: Per exemple: El meu marit se'n ha anat amb una altra dona perquè jo no el satisfaig. O una dona que pensa que un partit polític no va arribar a la majoria absoluta perquè ella no va anar a votar.
11. Personalització: Atribuir-se el mèrit o el desmèrit de forma personal. Un exemple pot ser un estudiant que pensa:- Gràcies a mi em fet bé el treball. O un porter que s'atribueix la derrota de l'equip pel fet de no haver pogut aturar un penal. 
12. Imperatiu categòric: Succeeix com a resultat de l'auto-exigència desmesurada. Per exemple: Un estudiant que pensa que no hauria d'haver sortit de festa abans de l'examen. O que si hagués estudiat més durant les vacances d'estiu no hauria suspès la recuperació del setembre. 

    

Reflexió

D'entrada, penso que el model cognitiu és menys objectivable que el conductiu ja que al entrar en joc els pensaments sembla molt més difícil portar a terme estudis experimentals que en el model anterior on només és tenia en compte la conducta que variava segons l'estímul rebut.

A més, de distorsions cognitives n'hi ha de molts tipus i moltes vegades categoritzar un tipus de distorsió és fa molt difícil per la petita diferència que hi ha entre elles. Aquest tipus de distorsions a més estan molt generalitzades, qui més qui menys pateix algun tipus de distorsió ja sigui en més o menys mesura, no crec en l'existència d'una persona que no tingui cap distorsió d'aquest tipus i si més no no m'entraria al cap; per tant, segons Ellis i Beck totes les distorsions d'aquest tipus han de ser tractades? perquè si fos així tindrien les consultes atapeïdes. 

En qualsevol cas, penso que la idea d'una civilització sense distorsions cognitives a cap nivell és un ideal massa allunyada de la realitat propia potser de civilitzacions futures.

Dessensibilització sistemàtica

Que entenem per dessensibilització sistemàtica?

 La dessesibilització sistemàtica és una tècnica que s'utilitza per a modificar la resposta que es dona davant d'un cert estímul que provoca ansietat i eliminar així conductes d'evitació d'aquella situació o element. La precursora d'aquesta tècnica va ser Mary Cover encara que es sol parlar més de Wolpe ja que és el que la va desenvolupar.

                                                   

Pràctica

Per a fer la pràctica teniem dos casos a elegir:

• Cas 1: Es tracta d'un nen d'aproximadament uns 7 anys d'edat que veient la TV amb la seva àvia va veure que un autobús havia tingut un accident. Des de aleshores va desenvolupar una fòbia als autobusos. A més, per circumstàncies del pare, la família es veu obligada a utilitzar aquest transport i per tant l'objectiu final mitjançant la tècnica és que el nen hi pugui arribar a viatjar sense patir ansietat.
• Cas 2: Era de una nena de la mateixa edat que el nen d'abans que durant el pati de l'escola l'havia picat una abella. A partir d'aquesta situació intentava evitar baixar a jugar al pati i si ho feia es quedava a un racó i tornava a entrar dins quan en tenia opció. A més al anar pel carrer també tenia ansietat només per el sol fet d'imaginar-se que una abella podria aparèixer del no res i picar-la.

Després hem fet grups de tres i amb dos companys més: en Fèlix i l'Adela hem dissenyat una possible intervenció dessensibilitzadora a la fòbia.

1. Com a primer pas podríem proporcionar-li al nen automòbils en forma de joguina. Començant així per els petits: motocicletes, cotxe, furgonetes... I avançar fins a arribar a autocaravanes  o camionetes fins arribar a l'autobús.
2. Fent servir la mateixa joguina, l'autobús, explicar-li un conte bonic en el qual aquell autobús n'és un dels personatges bons i fer-li imaginar com ell mateix i té un contacte o i puja per anar a un lloc que li agrada molt.
3. Veure per televisió dibuixos animats o autobusos que li produeixin una sensació agradable i de seguretat. Fins i tot mentre s'els mira podem donar-li menjar o alguna joguina per fer-li més agradable i suau la situació.
4. Fer anar al nen a la parada del bus a acompanyar els seus amics, però dient-li que no vindrà cap autobús perquè marxarem abans que arribi. Que vegi com els seus companys van contents i sense por cap a l'autobús. A més podem acompanyar-lo a buscar als seus amics a la parada un cop l'autobús ja sigui fora.
5. En aquest punt, podríem afegir al pas anterior una dificultat més; aquesta podria ser contemplar com arriba l'autobús a buscar als seus amics des d'un lloc llunyà on es senti segur i que vegi com després de classe surten tranquil·lament del mateix
6. Un cop ha vist des de lluny com arriba i s'ha acostumat a la situació se'l pot convidar a quedar-se amb els seus companys a esperar l'autobús des de la mateixa parada. A més també se'l pot premiar amb una llaminadura per fer-li baixar la ansietat.
7. Anar a veure un autobús parat acompanyat de familia o amics que li donin seguretat a més de amb el conductor perquè li expliqui que és molt més segur del que es pensa. Que el nen conegui les parts del mateix i el toqui per posteriorment entrar-hi acompanyat i fer un joc a dins per exemple per familiaritzar-se amb l'espai. Tot això dient-li amb antelació que l'autobús no es mourà de lloc.
8. A la situació anterior el conductor pot fer engegar l'autobús i tancar les portes, o inclús deixar-li fer a ell si s'hi veu en cor.
9. Amb el mateix autobús i el mateix conductor, oferir-li d'anar a un lloc que li agradi viatjant amb gent amb els que es senti segur i relaxat.
10. Aconseguir que viatgi amb bus sense patir gens d'ansietat i aconseguir relaxar-se mentre és a dins.

Reflexió

És una tècnica que alhora de tractar fòbies obté molt bons resultats. Perquè al cap i a la fi no són res més que respostes motores desproporcionades cap a certs estímuls aparentment inofensius o estadísticament poc perillosos.

Els problemes fonamentals i limitacions que ens hem trobat alhora d'elaborar la pràctica és la falta d'informació que tenim d'aquest presumpte nen. Per a poder dissenyar un pla de dessensibilització sistemàtica s'ha de realitzar un estudi del pacient per tal de conèixer el grau d'aquesta fòbia i la manera com se li representa a ell i per tant quins passos són els més adequats a seguir; dissenyant així la base on poder començar a construir l'escala dessensibilitzadora que el portarà a superar la seva por.

Al igual que cada persona és un món, cada fòbia és un món; que requereixen ser tractats segons aquestes premisses. Per tant les tècniques, pasos i terminis del tractament s'hauran d'adaptar a cada pacient.

Més enllà de la pràctica i de les fòbies, tota la teoria conductiva ens planteja una qüestió ètica molt interessant: Son les tècniques conductistes una tipus d'ensinistrament aplicat en humans? La resposta sembla sé evident, sí. 

Per tant, al igual que per certs trastorns mentals ens poden ser molt útils i per tant portar molts avantatges i beneficis a les persones, en mans equivocades o en desviacions interessades en poden resultar conseqüències fatals o inclús de domini. Al igual que ensenyem als nostres gossos a seure, ens poden ensenyar per exemple a consumir.