Pràctica introspectiva.

Ahir, a un dels mòduls de l'assignatura de fonaments de psicologia varem tocar el tema de la introspecció per veure per nosaltres mateixos en què consistia aquest procés. El professor ens va fer estar uns 10 minuts aproximadament fent d'observadors de la nostre pròpia activitat mental.

Introspecció:
La meva introspecció va anar més o menys així: primerament, el que em va passar pel cap, va ser una sensació de confusió. Com podia qüestionar-me en l'acte de pensar, què és el que penso? Al principi doncs només s'hem repetia la pregunta dins el cap: què és el que penses?, què és el que penses?... Després, sense adonar-me'n estava cavil·lant sobre una trobada amb una amiga de la meva mare no feia gaires dies que em va explicar que anava a pràctiques de reflexió. Vaig pensar que potser això tenia alguna relació en introspeccionar-se i per tant vaig concloure que segurament ella tindria més habilitats que jo en el fet d'auto observar els processos cognitius propis. Al acabar aquesta reflexió espontània em vaig adonar que acabava d'observar un dels meus pensaments.
  Seguidament vaig mirar a banda i banda de l'aula i em vaig fixar amb la gent del voltant, n'hi havia amb els ulls tancats i tot, i vaig pensar: serà necessari tancar els ulls per introspeccionar-se? Potser el fet de mirar a un cert objecte et catapulta a pensar en ell, i per arribar més endins en els teus pensaments és necessari l'eliminació de les distraccions visuals. Però no és la visió part del cervell? Aleshores s'ha d'eliminar la visió alhora de reflexionar sobre els pensaments, o no?
 Després, em van aparèixer varies imatges, alguna d'elles feia referència a la meva parella o la situació on tenia aparcat el cotxe i inclús algun fragment de música que havia escoltat anant cap a la facultat al dematí.

Reflexions:
Té sentit que Wundt intentés conèixer la ment per el camí de la introspecció. Quina tècnica pot semblar més bàsica i ràpida per saber que hi ha dins la ment humana que preguntar-so a un mateix directament? Què hi tinc aquí dins? El problema que queda molt clar i per tant molt reflectit alhora de fer la pràctica és la gran subjectivitat que cada persona aporta al mètode. Una de les eines bàsiques de la ment per entendre és aquesta, la subjectivitat i per tant com pot arribar una tècnica tan poc objectiva a formar part del coneixement científic?
  A més, per a usar aquest mètode es requereix que la persona a la qual se la sotmetrà a introspecció tingui un cert nivell cultural o acadèmic per a poder explicar i representar els seus processos cognitius, per tant, Wundt devia tenir problemes en trobar a molta gent capaç de narrar-li la seva experiència de forma el més objectiva possible...Dins la limitació bàsica de ser entitats subjectives.