Causalitat circular

Introducció

La Psicologia Sistèmica estudia els fenòmens de relació i comunicació en qualsevol grup que interaccioni, entès com un sistema.

Un sistema és una estructura les parts del qual estan interrelacionades entre si.

Originalment aquesta orientació en Psicologia començar utilitzant-se en l'àmbit familiar de malalts amb psicopatologies severes, evidenciant que el membre que expressa símptomes és l'emergent de la relació patològica de tot el grup. 

El malalt és l'únic que no tolera aquesta situació i és el que es resisteix a formar part d'aquest sistema, mentre els altres intenten mantenir l'equilibri per evitar la separació del grup. 

Amb el temps, aquest enfocament en psicologia es continua utilitzant no només amb malalts mentals sinó també amb persones no necessàriament malaltes sinó amb pertorbacions psicològiques, produïdes per una dinàmica familiar distorsionada, amb falles de comunicació, confusió de rols i patrons de comportament alterats que són els que ocasionen aquests trastorns. 

Aquest moviment sorgeix a mitjans del segle passat com a conseqüència de la influència del pensament filosòfic ambientalista d'aquesta època amb una concepció de l'home com a ésser social producte del seu ambient. 

Aquest mètode en psicologia modifica l'abordatge terapèutic pel que fa a la forma de realitzar, la durada dels tractaments i el rol del psicòleg, i donada les seves característiques, no és imprescindible la presència de tot el grup sinó que poden participar alguns dels membres i fins només un d'ells, perquè en tot sistema, el canvi d'una de les parts produeix una modificació en totes les altres, donant lloc a un altre sistema amb una nova configuració. 

Es tracta d'una psicoteràpia breu, amb objectius limitats al motiu de la consulta, on el pacient no és passiu sinó que és considerat un client que també tindrà al seu càrrec. 

El psicòleg, dins d'aquest enfocament, també té una participació activa i no passiva com tenen els tractaments tradicionals, orientant el discurs, amb una intenció pràctica, que brindi alternatives, assenyali les emocions que sorgeixin i pugui detectar valors i entendre què és el que no li permet ser feliç a aquest individu. 

Aquesta manera terapèutic es centra més en les possibilitats que en les debilitats, destaca el positiu més que el negatiu, dóna suport als canvis i els propis objectius del subjecte perquè aconsegueixi tenir una major perspectiva de la seva realitat i pugui trobar una sortida alternativa. 

 Aquesta forma de psicoteràpia es pot realitzar en una sola sessió de dues hores de durada, però en general s'arriba a estendre fins a vuit sessions d'una hora, quan es considera que en una sola entrevista no es poden complir els objectius. 

Cal destacar que aquesta forma de tractament no es tracta d'atendre a un pacient que està malalt sinó d'una persona que té dificultats d'adaptació, de relació, de comunicació, que només necessita sortir de la seva confusió i veure més clar per poder seguir el seu camí sol, sense suports. 

Més que no pas solucionar problemes, s'aprèn a viure amb els problemes, perquè viure la vida intensament és crear compromisos i relacionar-se adequadament i les dificultats són els desafiaments que necessitem per sentir-nos vius. 

Tots tenen problemes, que no difereixen significativament dels dels altres, la qüestió no són els problemes sinó com els vivim.

Hi ha algunes figures clau, l'antropòleg Gregory Bateson o Milton Erickson dels quals neixen gran part de les terapies familiars o de grups...

Bateson va definir dos tipus de relacions:

• Simètriques: Els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant, poden ser relacions constructives o destructives.
• Complementàries: Els diferents elements interactuen amb rols diferents, les relacions igualment poden ser constructives o destructives.

Pràctica

En el següent apartat incloc quatre esquemes per a quatre seqüències de causalitat circular: una de simètrica constructiva, una altra de simètrica destructiva, una complementària constructiva i finalment complementària destructiva.

1. Seqüència simètrica constructiva

2. Seqüència simètrica destructiva

3. Seqüència complementària constructiva

4. Seqüència complementària destructiva

Conclusions

Penso que l’entrada de el context de la persona i del seu sistema de relacions en la psicologia es fonamental per poder entendre molt millor els trastorns de la persona, bàsicament perquè l’espècie humana és molt social per naturalesa i si se la vol estudiar també es fonamental tenir en compte totes les seves relacions interpersonals. 

Tot i així penso que les seves tècniques d’intervenció són bastant superficials i poc elaborades. Intenten ser solucions ràpides i per això no arriben a aprofundir en el problema, és limiten a eliminar els símptomes o a fer modificacions sense saber molt bé el resultat o les consequencies de les seves intervencions. Aquest últim punt m’ha semblat bastant xocant alhora que negatiu, ja que intentant modificar alguna part de l’engranatge de les rodes dentades tal i com diu l’efecte papallona poden, sense voler, arribar a provocar un huracà en la vida del pacient.

A part de tot això s’ha de tenir en compte que moltes vegades la familia o les persones relacionades amb el trastorn del pacient no tenen la voluntat ni tampoc creuen necessari anar al psicòleg si segons ells no tenen cap problema, el problema el té el pacient. Però per a aquest últim, aquesta concepció del seu trastorn és positiva ja que l’alleugera i l’inculpa de responsabilitat sobre el seu trastorn, l'ambient interpersonal en el que viu ha fet desenvolupar en ell la patologia i per tant no s'ha d'avergonyir ni de culpabilitzar-se per això, a part d'estalviar-se els judicis de les persones del seu voltant perquè segons aquesta teoria són ells els causants del seu problema.